Contes D'Andersen
9781465565372
pages
Library of Alexandria
Overview
JOAN CRISTIÀ ANDERSEN A una de les millors places de Copenhagen hi ha el monument de Joan Cristià Andersen, el príncep de la fantasia fill d’un trist sabater, el somniador, l’errívol, l’etern imaginatiu del conte, la novel·la i el teatre. Els viatgers de qualsevol contrada, en arribar a aquella plaça danesa, on Joan Cristià Andersen, en efígie i tot, és voltat de les flors i els infants, no necessiten recórrer al Baedeker per saber els mèrits de la figura estatuada, que no és un militar llampant ni un savi recòndit ni un polític eloqüent. No és sinó un poeta, i un poeta que ha parlat universalment al cor dels homes durant algunes generacions, un poeta present a les imaginacions de tots, i perdurable en elles perquè hi entrà a l’edat del tabals i les nines, llavors que l’ànima és tota plàstica i tota afanyosa dels petits mites, plena de mil fretures de pintoresc esbrinament, o d’interpretació animista. Andersen és un gran clàssic de la infantesa. Cal recordar, però, que els grans clàssics de la infantesa són els autors susceptibles de viure novament en qualsevol etapa del desenrotllament de nostre esperit. El secret per parlar a la infantesa, no és dir pedantment coses simples, istil comú dels escriptors mediocres que han cregut que escriure per als infants equivalia a enclaustrar-se en la insipidesa i en uns quants tòpics morals primaris. El secret per parlar a la infantesa és dir simplement, il·luminadament, i amb un fort estímul per a l’acció, tota la complexitat de l’esperit. És a dir, parlar en poesia, i el que és més, en poesia èpica. El Castell d’Iràs i no en Tornaràs, la Ilíada, la Cançó de Roland, i les rondalles d’Andersen, tenen comuns denominadors. Hi ha al davant nostre, en escriure aquestes ratlles, un gravat amb la figura d’Andersen. Andersen està en un menjador, en un pacífic menjador burgès, de cara a la finestra, apoiat el colze sobre una taula rodona, entapetada. Andersen mira la finestra i ja és vell. Al mur hi ha molts de retrats, una llibrerieta, i al peu de la llibrerieta, un vas de flors. Aquest noble vell escandinau, d’esguard encara embadalit, és un successor dels autors de les Sagas, aquests formidables èpics del Nord. Però, nat en una època de decadència de la voluntat (com es coneix per la minúcia dels petits retrats a la paret, per la taula rodona entapetada), nat en un segle que no ha estat, com els de l’Edat mitjana, d’un romanticisme heroic, sinó d’un romanticisme burgès, Joan Cristià Andersen ha hagut de veure el món de les lluites, l’obsessionant clar-obscur del bé i del mal, del desig i el desengany, de la passió i la mort, com amb uns binocles de teatre presos a la inversa. L’epopeia d’Andersen és una epopeia en miniatura. Andersen fa moure les coses petites, les coses anònimes, les coses fàcilment invisibles, i les dota d’un antropomorfisme meravellós, ple de colpidora veritat, més sentimental que no pas humorístic, més irònic que no pas faceciós. Aquest menut panteisme anecdòtic, no radicalment distint en son origen del que trobem a certes religions de l’Extrem Orient, i, en condició dispersa, al folklore de tots els països, és una commovedora caricatura de la creació divinal, i per tant, un testimoni del daler divinal infós en el fang de l’home. Andersen i la gerda i sempre renovellada simpatia que troba en el cor de les generacions són un admirable document humà. Les seves joguines imaginatives il·lustren certs caients de l’ànima moderna, com les Tanagres fines i delitoses ens parlen d’intimitats antigues
