La Mare Balena
9781465566720
64 pages
Library of Alexandria
Overview
Ricardet era fill d’un bon home del poble que, de jovenet, havia anat a Barcelona per fer de mosso de cafè en el que un parent llunyà tenia en una barriada extrema de la ciutat: allà es casà amb la filla de l’amo, i anant temps -no molt temps- havia esdevingut amo ell mateix, per mort del sogre que, darrera el taulell, havia arreplegat, junt amb uns pocs milerets de duros, una malaltia de pit que l’acabà abans d’arribar a la vellesa. El gendre ho havia heredat tot: establiment, cabal i malaltia; i quan sos lleus, trepanats com bresques i plens de la pols infecta del cafè, foren sols niers de microbis incomptables, els metges li ordenaren ___reposar_, deixar el negoci i anar-se’n a fora. Aleshores el bon home pensà en el poble nadiu, i, ofegant recances de la muller i ambicions pròpies, vengué el cafè i emprengué el camí de son exili, amb la tristor als ulls, la lassitud als membres i la mort arrupida en les entranyes. Ja en el poble, comprà una caseta vora el mar i shi instal·là amb l’esposa i el fill, esperant mansament l’hora en que el destí hagués decretat l’execució de la sentencia. Durant el primer temps, passejava per la platja, donant conversa als mariners, o se n’entrava, per tirada invencible, en les tavernes properes, no fent- hi consum, però ensinistrant, amb consells pràctics i maules de l’ofici, els taverners amics; després, se quedava ja a casa els dies rúfols: darrerament, a mida que el mal empitjorava, gairebé no eixia mai, ara fent llit, ara arribant-se fins al balcó, i allí, groc i rexuclat, amb la barba de tres dies i l’alè entrebancat, se passava les hores en un balancí, guaitant llargament, hipnòticament, el tragí de la platja, l’anar i venir de la gentada, la frescor de la mar, l’enriolament del cel, la professó cerimoniosa de les barques, que marxaven cap al lluny, com teoria de verges sagrades en espectacle de ritual… La sang del pobre hètic, emmetzinada i corrupta, s’anava descomponent i afeblint sota aquell mantell d’esplendències, prop de les sanitoses emanacions, en mig del formigueig de vida intensa… Mes, com per llei de divinals compensacions, el pare moribund veia que, al caire mateix de la seva agonia, la seva sang prenia nova ufana, s’enriquia de glòbuls vermells, esdevenia una sang nova en el cos del seu fill únic, d’aquell Ricardet que havia dut de Barcelona pàl·lid, anèmic, frèvol com una peça trencadissa, próxima a la destroça. El nen, en el mes i mig de viure al poble, s’havia trasmudat: ses galtes sanitoses s’enrojolaven, sos moviments prenien empenta i vigor, la gana es feia inestroncable… tot semblava predir una bona preparació per a la creixença, una ferma resistència contra l’heretatge morbós. I el pare, al donar-se compte dels progressos, beneïa a Déu per haver-li donat l’assot de la pròpia malaltia, que havia salvat la vida al fill estimat. Més aquest no estava del tot content en la petita vila, on tenia de pagar son dret d’implantació, son delme obligat
