Arran del Cingle
9781465564856
111 pages
Library of Alexandria
Overview
I LA TORNADA D'EN BIEL Tota la desgràcia li venia d'haver mort un mal home. Perquè, d'ençà que l'havien enviat a presidi, mai més havia estat el Biel d'abans. El dia que va tornar al poble amb la llicència, ja la va endevinar, la seva sort. La mala cara dels uns i la fredor dels altres, l'aire de tant se me'n dóna dels propis i el posat garneu dels estranys, varen ser per a ell l'anunci de la vida de penes i fatics que anava a empendre. Prou va trucar-hi, a totes les portes; prou va maldar, per a guanyar-se de bell nou la voluntat dels que havien estat els seus amics… Tot va ser en va. Allí on abans hi tenia sempre braços oberts que l'esperaven i rialles de goig que l'acollien, no hi trobava res més que visatges sorruts i portes tancades: tancades per a ell, encara que es mostressin esbatanades al sol d'ample a ample. Als primers temps de ser al poble, quan, amb l'alegria de reveure els camps i vinyes on havia passat feliç la seva infantesa, tenia encara l'esperança de tornar a ser el mateix d'abans, recobrant, a còpia de ben obrar, les amistats perdudes, havia provat de treballar. Però el mal va ser que, per tot on demanava feina, li deien de no. I si bé, després de molt pregar i suplicar, va ensopegar algú que n'hi oferia, bé que feixuga i mal pagada, va trobar-se que, engandulit per la vida de presidi i revoltat per la mesquinesa del guany, no sabia fer-se amb l'agre de la terra i la trobava massa baixa per a vinclar la carcanada fins a esfonsar-hi la punta d'un magall o la fulla d'un tràmec. Per això, un dia, després de molt rumiar sobre la seva sort, va acabar per dir-se que, ben comptat i debatut, la millor ruta que podia emprendre era la de viure a la bona de Déu, campant-se-la amb el que pesqués per les gorgues del córrec de l'Home-mort o amb el que pogués aplegar pels boscos del terme, del qual no es volia apartar mai més de la vida. Encara que tothom li girés l'esquena, la fiança de trobar una estada per aquells encontorns no la hi esvairia ningú. Prou i massa que els havia enyorat, per a apartar-se'n altre cop. Amb això, tant li era que fessin com que deixessin de fer, els veïns de Cassanelles: treure-se'l en un tot del damunt, no ho aconseguirien
