Animes Atuides
9781465564757
pages
Library of Alexandria
Overview
L’ESPARVER. Beneïda sia la penitència! A cada respir, un raig de sol moria en l’aire que s’omplia de porpra. L’or volava pel cel. Els ceps, que havien passat l’agonia tardoral, tenien la saba aturada dintre ses rels fredes. En tot se sentia la son misteriosa de l’hivern que regnava fatídica, lenta i muda, com una mort encantada. Les fulles seques, esperaven com una sentència eterna, aquella ventada macabra que les faria caure. Capvespre d’hivern. A cada respir moria un raig de sol i naixia en el cor un bri de tristícia. La neu que vivia al cim de les muntanyes s’anava perdent en les tenebres que omplien el cel i obrien els parpres dels estels que brillaven enfredolicats. L’Andreu donà el darrer cop d’aixada, escampà una mirada pel cel, plegà les eines i el cabàs on duia la minestra i, embolcallant-se amb la manta pesant, va encaminar-se cap a casa seva amb pas feixuc i posat atuït; tot aquell dia l’havia passat treballant. Feia un munt de mesos que no havia fet un jornal sencer com aquell dia, i això li feia néixer aquella joia benaurada que havia mort dintre la seva ànima feia molt de temps. La quietud d’aquell capvespre d’hivern va entrar en el fons de la seva ànima sovint solcada per la correntia de penediments, agrors i recances. La nit avançava damunt de tot. L’or del sol havia besat l’or de les argelagues florides i la neu dels camps de citrons. Els núvols s’havien aturat, l’aire s’adormia i esclataven els estels. La nit avançava, omplint el ulls de tenebres, l’esperit de paüra, la carn lassa de fredors i les oïdes d’un silenci llarg i pregon que aclaria el pensament i feia bategar el cor amb més força. L’Andreu no podia fer-hi més; son cervell fruitava idees llòbregues, trenava recordances tenebroses i de tant en tant els dubtes i recels zigzaguejaven son esperit com els llampecs d’un temperi. Llavors s’aturava i romania pensívol, immòbil, xuclat per aquell esbart de coses que passaven per la seva frontalera com una visió infinita de dolor. L’Andreu era ferit per un corcó etern, per un encongiment de cor. Se’l sentia petit, petit, ccm arrupit per un fred glaçat, per aquell fred tan paorós que sent l’ànima quan no està arrecerada pel consol calinós que dóna la bonesa confortant. L’Andreu es veia perdut, com un arbre defallit per l’abraçada fatídica d’una eura xucladora i cruel, sentint-se fugir la vida, sense poder apartar-se de l’abraçada mortal. Sentia que les penes li pujaven cor amunt com una eura malastruga, entortolligant-lo, fent-lo defallir, xuclant-li la saba que li donava delit i fent-li engroguir la faç, com les fulles que van morint, morint sense un gemec, sense tan sols un respir, ni aquell badall que fa obrir els llavis dels morents com si volguessin exhalar els darrers adéus a la claror de la vida que deixen eternament. I ell com els arbres xuclats per les eures, es veia indefens. Aquell delit ferreny que li havia donat crit per tota la contrada, aquella valentia coneguda per tot, no podien alliberar-lo d’aquell rosec pregon i constant que havia creat una estalactita de dolor que es clavava en son pit nit i dia. I aquell capvespre, més que mai, sentia la dolor amb el contrast de la joia d’haver treballat amb ardidesa. Aquell capvespre se sentia com si una confessió involuntària li mogués els llavis commosos i movia la testa en la fosca i sospirava en la gebror i sentia com una nosa als ulls, i una gota bullent caigué damunt sa mà rasposa i colrada. L’Andreu va restar corglaçat, mirà el cel reblert de celístia. No hi havia cap núvol, no hi havia cap arbre a prop; el dia havia estat eixut i cap fullatge no podia haver regalimat l’aigua copsada del cel, i ell tenia una gota damunt sa mà que no gosava moure ni esguardar-la, i va pensar esfereït :—Ploro!… Quina nyèrria tinc!… i tot per gallòfol!… jo no só jo!… avui criaturejo!… ploro ¡tant garnagàs!… si em veiés la Tecla… i el sometent… i fins els senglars!… quina riota!-L’Andreu, temerós que en arribant a casa seva li coneguessin que havia plorat, va asseure’s prop d’una soca d’alzina voltada d’un flotó de bolets que creixien en la humitat. Allí, sol, anorreat i adolorit, va repassar tota la seva història
